Amigues i amics; Amigas y amigos. (Texto en castellano abajo)

Els qui signem aquesta carta, cristians i cristianes preocupats per la situació que estem vivint a Catalunya, hem cregut que podria ser una bona cosa explicar aquí la manera com nosaltres veiem la situació, i com veiem que caldria mirar d’encarrilar una sortida. Evidentment, sense cap pretensió de convèncer ningú, sinó només amb el desig que apareguin públicament les diverses maneres d’afrontar el problema que hi ha dintre la comunitat cristiana, partint d’una mateixa fe i d’una mateixa voluntat de fidelitat a l’Evangeli de Jesús.

Adrecem aquesta carta a totes les cristianes i cristians que vulguin llegir-la, i també a tots aquells altres ciutadans i ciutadanes a qui els pugui interessar la nostra opinió, i ho fem moguts pel desig d’afavorir la creació, a tots els nivells possibles, dels canals de diàleg imprescindibles perquè el nostre país pugui anar endavant.  Així doncs, aquí us presentem, en forma de nou punts, la nostra visió del que ens està passant i de cap on podria anar la recerca d’una sortida.

1- Començant per l’aspecte més coent de la situació que estem vivint, nosaltres pensem que l’empresonament, en presó preventiva, d’una colla de dirigents independentistes, no té cap justificació, sembla més un escarment impropi d’un país democràtic que cap altra cosa, i fa un mal gravíssim tant als afectats, com a les seves famílies, com a tota la societat. Demanem, doncs, als jutges que tenen la responsabilitat d’aquesta decisió, així com a tots aquells que d’alguna manera o altra poden influir-hi, que reflexionin sobre el mal que estan fent, i activin els mecanismes necessaris per alliberar els empresonants mentre no hi hagi una sentència ferma.

2- També creiem que els delictes dels quals s’acusa els dirigents independentistes empresonats no es corresponen amb la realitat dels fets, per la qual cosa les penes que els podrien correspondre per aquestes acusacions serien clarament injustes. Sens dubte, molts d’ells van tenir intervencions destacades en actuacions que no respectaven la legalitat democràtica, però no fins als extrems que se’ls volen imputar. Per tant, reclamem que el judici a què se’ls sotmeti es correspongui amb el que realment va passar. I demanem també ja des d’ara que, quan sigui el moment, puguin ser objecte de mesures de gràcia que facilitin la reconciliació social que el nostre país necessita.

3- La situació per la qual està passant Catalunya té arrels molt profundes. Però, certament, l’esclat actual té els seus orígens directes en l’actitud del Partit Popular i de l’espanyolisme més ranci, primer atacant l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya legalment en referèndum i després amb el tancament a qualsevol diàleg polític i a qualsevol proposta raonable per respondre a les reivindicacions nacionals que des de Catalunya es plantejaven, tot plegat fruit d’una actitud dramàticament visibilitzada en l’actuació policial del dia 1 d’octubre de 2017. En aquest sentit, doncs, valorem molt positivament el que el canvi de govern a Espanya ha significat, i les possibilitats de diàleg que s’han obert. Certament que el canvi de to i d’actitud per part del govern espanyol no és suficient, i pensem que en aquest sentit caldria una mica més de valentia a l’hora de fer propostes, però en tot cas és el primer pas imprescindible per desencallar la situació.

4- En canvi, veiem amb tristesa com des del govern de la Generalitat sovint s’està actuant com si es volgués impedir que el diàleg sigui possible i fructifiqui. No veiem, especialment en les actuacions del president de la Generalitat i en les d’altres dirigents de l’independentisme, una voluntat de trobar punts d’acord que permetin avançar. Les exigències que es presenten, i el to amb què es presenten, no son els que caldria esperar en persones amb real voluntat negociadora.

5- Fa la sensació que, darrere aquesta actitud dels dirigents independentistes, hi ha el convenciment que la causa de la independència de Catalunya té, de per si mateixa, una superioritat moral o una mena de legitimitat intrínseca que tothom hauria de reconèixer i que justificaria qualsevol cosa que es faci per aconseguir-la. Però aquesta superioritat moral o aquesta legitimitat intrínseca no existeixen, i el que compta és la voluntat expressada democràticament pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. A Catalunya, com mostren totes les eleccions que hi ha hagut en els darrers anys, els partits que tenen com a punt central del seu programa la independència no arriben al 50 per cent dels vots. Això, creiem, hauria de portar als dirigents d’aquests partits a no pretendre parlar com si realment la independència tal com ells la promouen fos la voluntat d’una àmplia majoria de catalans i catalanes, sinó a reconèixer i respectar el fet que Catalunya, en aquest sentit, està clarament dividida.

6- Davant la divisió que vivim a Catalunya, no sembla que faci cap favor a la convivència col·lectiva exacerbar la divisió desacreditant fins a límits gens raonables el marc legal, o promovent el menyspreu de tot allò que vingui d’Espanya, o promovent també el menyspreu envers aquells catalans i catalanes que no estan d’acord amb els criteris de l’independentisme que governa. El bé de Catalunya, i l’objectiu tan decisiu de ser realment un sol poble, aconsellaria més aviat treballar per buscar formes de convivència i d’organització social que, assegurant uns consensos i unes condicions bàsiques, fessin possible construir un espai de trobada realment comú. I això no vol dir pas que els partits independentistes hagin de renunciar als seus objectius: vol dir, només, que seria desitjable que reconeguessin que en el moment actual no es donen les condicions per arribar-hi sense fer una considerable destrossa. Per sort, cal dir-ho, darrerament hem vist com una part de l’independentisme comença a acceptar aquest fet, i ens n’alegrem.

7- Dintre l’objectiu de ser un sol poble, voldríem fer parar atenció en un aspecte que a Catalunya té un pes determinant. Ens referim a la situació de la llengua catalana. Les convulsions dels darrers anys han provocat que un cert nombre de catalans i catalanes, que no tenien el català com a llengua de família però que havien assumit i interioritzat que l’aprenentage i l’ús de la llengua pròpia de Catalunya era un bé tant personal com social, ara hagin començat a girar-li l’esquena. Des de l’independentisme, s’ha actuat de manera com si el català anés indestriablement unit a la independència. I com que aquests catalans i catalanes d’orígens familiars no catalans no la volen, la independència, han passat a veure el català com una llengua enemiga. Així, s’ha trencat un consens que havia costat molt de crear. Creiem que els partits independentistes haurien de reflexionar seriosament sobre aquesta realitat. I haurien de reflexionar també sobre el mal que es pot provocar en els altres territoris amb qui compartim la mateixa llengua.

8- Nosaltres, des de la nostra perspectiva, voldríem reivindicar des d’aquí la possibilitat d’un país que pugui funcionar amb pau, dignitat i bona convivència. Per això, voldríem animar al govern espanyol a continuar en el camí del diàleg malgrat totes les dificultats. El govern espanyol, encara que des del govern català no hi hagi la resposta que seria desitjable, no hauria d’aturar les actuacions que facin viable aquest funcionament digne, avançant en la línia de replantejar Espanya com a nació plurinacional, i traient-ne les conseqüències polítiques i jurídiques pertinents. I voldríem fer encara una altra apel·lació: voldríem demanar als partits que fins ara s’han negat a buscar cap sortida política al conflicte que estem vivint, reflexionessin i fossin capaços de canviar d’actitud, pel bé de tots.

9- I mentrestant, a Catalunya caldrà també començar a parlar. L’actual radicalització de plantejaments ha fet que una part de la ciutadania hagi optat per posicions que semblarien irreconciliables, tant en la defensa de la independència de Catalunya com en la defensa de la unitat d’Espanya. Però aquestes posicions poden canviar i, a més, creiem que si la situació entra en camins més dialogants, sens dubte que canviarà. Però caldrà tenir la valentia de fer aquest esforç, i no esperar gaire a posar-s’hi. Si no tothom vol parlar, almenys que parlin els que en tinguin ganes i vulguin fer possible un futur per a tots. Veure quins són els desigs i projectes concrets des de les diverses perspectives, buscar denominadors comuns, i anar caminant.

 Escrivim això mentre ens preparem per celebrar el Nadal. I mentre ho escrivim, no podem deixar de pensar en els criteris de vida que Jesús ens va ensenyar, i que tan palesos queden en els relats del seu naixement: la pau per a tothom, la dignitat per a tothom i especialment per als pobres, la crida a un món fraternal, la joia per la Bona Nova de Déu. Potser a Catalunya ens hem centrat tant en les nostres batalles internes que ens hem oblidat una mica d’aquests criteris. Nosaltres voldríem que trobéssim una manera de conviure que més o menys resultessin acceptables per a la majoria de la població, i ens poguéssim dedicar més a les lluites pel bé comú tal com Jesús l’entenia.

 Rafael Calvo Oyón, Josep Maria Carbonell Abelló, Cori Casanova Barberà, Lourdes Casanovas Cristóbal, Salvador Clarós Ferret, Andreu Comellas Doñate, Albert Farriol Vinyes, Quiteria Guirao Abellán, Josep Lligadas Vendrell, Pilar Malla Escofet, Antoni Pascual Pujós, Mercè Solé Tey.

 17 de desembre de 2018

 

Los que firmamos esta carta, cristianos y cristianas preocupados por la situación que estamos viviendo en Cataluña, hemos considerado que podría ser útil explicar aquí la manera cómo nosotros vemos la situación, y cómo creemos que sería posible intentar salir de ella. Evidentemente, sin ninguna pretensión de convencer a nadie, sino solo con el deseo de que aparezcan públicamente las distintas maneras de afrontar el problema que se dan dentro de la comunidad cristiana, partiendo de una misma fe y de una misma voluntad de fidelidad al Evangelio de Jesús.

Dirigimos esta carta a todos los cristianos y cristianas que quieran leerla, y también a todos los demás ciudadanos y ciudadanas a los que les pueda interesar nuestra opinión, y lo hacemos movidos por el deseo de favorecer la creación, en todos los niveles posibles, de los canales de diálogo imprescindibles para que nuestro país pueda salir adelante. Así pues, aquí presentamos, en forma de nueve puntos, nuestra visión de lo que nos está sucediendo y de por donde podría ir la búsqueda de una salida.

1- Empezando por lo que más escuece de todo lo que está ocurriendo, nosotros creemos que el encarcelamiento, en prisión preventiva, de un conjunto de dirigentes independentistas, no tiene ninguna justificación, parece más un escarmiento impropio de un país democrático, y hace un daño gravísimo tanto a los afectados, como a sus familias, como a toda la sociedad. Pedimos, por tanto, a los jueces y a todos aquellos que de un modo u otro pueden influir en el tema, que reflexionen sobre el daño que estan haciendo, y activen los mecanismos necesarios para liberar a los encarcelados mientras no haya una sentencia firme.

2- También creemos que los delitos de los que se acusa a los dirigentes independentistas encarcelados no se corresponden con la realidad de los hechos, por lo que las penas que les podrían corresponder por estas acusaciones serían claramente injustas. Sin duda, muchos de ellos tuvieron intervenciones destacadas en actuaciones que no respetaban la legalitat democrática, pero no hasta los extremos que se les quieren imputar. Por tanto, reclamamos que el juicio al que se les someta se corresponda con lo que realmente sucedió. Y pedimos también, ya desde este momento, que, cuando corresponda, puedan ser objeto de las medidas de gracia que faciliten la reconciliación social que nuestro país necesita.

3- La situación por la que está pasando Cataluña tiene raíces muy profundas. Pero, sin duda, el estallido actual tiene sus orígenes directos en la actitud del Partido Popular y del españolismo más rancio, primero atancando el Estatuto aprobado por el pueblo de Cataluña legalmente en referéndum y luego con la cerrazón ante cualquier diálogo político y cualquier propuesta razonable para responder a las reivindicaciones nacionales que desde Cataluña se planteaban, todo ello fruto de una actitud dramáticamente visibilizada en la actuación policial del día 1 de octubre de 2017. Por ello, en este sentido, valoramos muy positivamente lo que el cambio de gobierno en España ha significado, y las posibilidades de diálogo que se han abierto. Ciertamente que el cambio de tono y de actitud por parte del gobierno español no es suficiente, y pensamos que en este sentido sería necesaria un poco más de valentía haciendo propuestas, pero en cualquier caso este es el primer paso imprescindible para desatascar la situación.

4- En cambio, vemos con tristeza que desde el gobierno de la Generalitat a menudo se actúa como si se quisiera impedir que el diálogo sea posible y fructifique. No vemos, especialmente en las actuaciones del presidente de la Generalitat y en las de otros dirigentes del independentismo, una voluntad de encontrar puntos de acuerdo que permitan avanzar. Las exigencias que se presentan, y el tono con que se presentan, no son los que cabría esperar en personas con real voluntad negociadora.

5- Da la sensacxión de que, detrás de esa actitud de los dirigentes independentistas, está la convicción de que la causa de la independencia de Cataluña tiene, por sí misma, una superioridad moral o una especie de legitimidad intrínseca que todo el mundo debería reconocer y que justificaría cualquier cosa que se hiciera para conseguirla. Pero esta superioridad moral o esta legitimidad intrínseca no existen, y lo que cuenta es la voluntad expresada democráticamente por los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña. En Cataluña, como muestran todas las elecciones celebradas en los últimos años, los partidos que tienen como punto central de su programa la independencia no llegan al 50 por ciento de los votos. Este hecho, creemos, debería llevar a los dirigentes de estos partidos a no pretender hablar como si realmente la independencia como ellos la promueven fuese la voluntad de una amplia mayoría de catalanes y catalanas, sino a reconocer y respetar el hecho de que Cataluña, en este sentido, está claramente dividida.

6- Ante la división que vivimos en Cataluña, no parece que haga ningún favor a la convivencia colectiva exacerbar la división desacreditando hasta límites nada razonables el marco legal, o promoviendo el desprecio de todo lo que venga de España, o promoviendo también el desprecio hacia aquellos catalanes y catalanas que no están de acuerdo con el independentismo gobernante. El bien de Cataluña, y el objetivo tan decisivo de ser realmente un solo pueblo, aconsejaría más bien trabajar en la búsqueda de formas de convivencia y de organización social que, asegurando unos consensos y unas condiciones básicas, hicieran posible construir un espacio de encuentro realmente común. Y esto no significa que que los partidos independentistas deban renunciar a sus objectivos: significa, únicamente, que sería deseable que reconociesen que en el momento actual no se dan las condiciones para alcanzarlos sin provocar un considerable destrozo. Afortunadamente, todo hay que decirlo, últimamente hemos visto cómo una parte del independentismo empieza a aceptar esta realidad, y nos alegramos de ello.

7- Dentro del objetivo de ser un solo pueblo, quisiéramos invitar a prestar atención a un aspecto que en Cataluña tiene un peso dominante. Nos referimos a la situación de la lengua catalana. Las convulsiones de los últimos años han provocado que un cierto número de catalanes y catalanas, cuya lengua de familia no era el catalán pero que habían asumido e interiorizado que el aprendizaje y el uso de la lengua propia de Cataluña era un bien tanto personal como social, ahora hayan empezado a darle la espalda. Desde el independentismo, se ha actuado como si el catalán fuese algo inseparablemente unido a la independencia. Y como esos catalanes y catalanas de orígenes familiares no catalanes no quieren la independencia, han pasado a ver la lengua catalana como una lenguo enemiga. De este modo se ha roto un consenso que se había creado con mucho esfuerzo. Creemos que los partidos independentistas deberían reflexionar seriamente sobre esta realidad. Y deberían reflexionar también sobre el daño que se puede provocar en los demás territorios con los que compartimos la misma lengua.

8- Nosotros, desde nuestra perspectiva, quisiéramos reivindicar desde aquí la posibilidad de un país que pueda funcionar con paz, dignidad y buena convivencia. Por ello, quisiéramos animar al gobierno español a proseguir en el camino del diálogo a pesar de todas las dificultades. El gobierno español, aunque desde el gobierno catalán no se dé la respuesta que sería deseable, no debería detener las actuaciones que hagan viable este funcionamiento digno, avanzando en la línea de replantear a España como nación plurinacional, y deduciendo de ahí las consecuencias jurídicas y políticas pertinentes. Y quisiéramos añadir aún otra apelación: quisiéramos pedir a los partidos que hasta ahora se han negado a buscar alguna salida al conflicto que estamos viviendo, que reflexionasen y fuesen capaces de cambiar de actitud, por el bien de todos.

9- Y entretanto, en Cataluña también habrá que empezar a hablar. La actual radicalización de planteamientos ha provocado que una parte de la ciudadanía haya optado por posiciones que parecerían irreconciliables, sea en la defensa de la independencia de Cataluña sea en la defensa de la unidad de España. Pero estas posiciones pueden cambiar y, además, creemos que si la situación entra en caminos más dialogantes, sin duda cambiará. Pero habrá que tener la valentía de hacer estre esfuerzo, y hacerlo pronto. Si no todo el mundo quiere hablar, por lo menos que hablen los que tengan ganas de hacerlo y quieran hacer posible un futuro para todos. Ver cuáles son los deseos y proyectos concretos desde las distintas perspectivas, buscar denominadores comunes, y ponerse a caminar.

Escribimos esta carta durante los días de preparación de la Navidad. Y mientras la escribimos, no podemos dejar de pensar en los criterios de vida que Jesús nos enseñó, y que tan patentes aparecen en los relatos de su nacimiento: la paz para todos, la dignidad para todos y especialmente para los pobres, la llamada a un mundo fraterno, la alegría por la Buena Noticia de Dios. Quizá en Cataluña nos hemos centrado tanto en nuestras batallas internas que nos hemos olvidado un poco de estos criterios. Nosotros desearíamos que fuese posible encontrar una forma de convivir que más o menos resultase aceptable para la mayoría de la población, y poder dedicarnos más a las luchas por el bien común como Jesús lo entendía.    

Rafael Calvo Oyón, Josep Maria Carbonell Abelló, Cori Casanova Barberà, Lourdes Casanovas Cristóbal, Salvador Clarós Ferret, Andreu Comellas Doñate, Albert Farriol Vinyes, Quiteria Guirao Abellán, Josep Lligadas Vendrell, Pilar Malla Escofet, Antoni Pascual Pujós, Mercè Solé Tey.

 16 de diciembre de 2018